Unes hores abans vam tenir l'oportunitat de parlar amb la banda al subsòl del Razzmatazz, i així va anar l'entrevista.
Corregiu-me si m'equivoco, però em penso que és el cinquè cop que actueu a Barcelona. Heu presentat tots els discos aquí tret el primer. Teniu alguna relació especial amb el públic de la ciutat?
Dougie Payne: Sí, m'encanta Barcelona, és una ciutat preciosa. I l'últim cop que hi vam actuar va ser el meu favorit. Era a una espècie de festival, a una carpa de Movistar i va ser graciós perquè vam estar mirant els teloners i no hi havia ningú, unes 15 persones com a molt, i vam pensar "Ai, mare", perquè era una carpa molt gran, per a 5000 persones o així. Ja ens esperavem que allò seria un desastre. Però quan vam sortir a l'escenari estava ple de gom a gom, una passada, i el concert va ser genial. Va ser una sorpresa molt agradable. Ens ho hem arribat a passar molt bé amb vosaltres en aquesta ciutat.
Ode to J. Smith l'heu publicat a Red Telephone Box, la vostra pròpia discogràfica amb la qual vau debutar. A què es deu aquest retorn als orígens després de 12 anys? Us heu cansat de les multinacionals i les grans discogràfiques?
Neil Primrose: Crec que és un cicle natural. Vam estar a una discogràfica durant molt de temps i es va acabar el contracte. En comptes de renovar ens va semblar més lògic ser autosuficients i fer-nos-ho nosaltres sols. Podríem haver renovat per un parell més de discos, però ens estimàvem més controlar-ho nosaltres mateixos. I tal i com està la indústria de la música ara mateix no és fàcil, però si et permet tenir un major control i fer les coses d'una manera més ràpida. El negoci de la música fluctua molt darrerament i era un pas que havíem de fer a nivell empresarial.
Darrerament hi ha hagut molts canvis a la indústria discogràfica i fins i tot darrerament hi ha grups que han decidit no treure singles per lo car que arriba a sortir. Ara bé, crec que el primer llançament d'Ode to J. Smith va ser precisament un EP per a prendre el pols dels fans.
Dougie: "Canvis" és una manera de veure-ho. Que es "mor" és un altra (rialles). La indústria de la música es troba en una situació molt precària i crec que està en procés de ser absorbida per altres negocis, com ara la televisió, el cinema, Internet o els videojocs. Quan era un nen, ja fa molt de temps, i vaig començar a comprar discos quan tenia 10 anys, fa 26 anys, comprar música era el més important, és a dir, el fet de comprar els discos. Ara la música ja no importa, és un afegit a una altra cosa, a una pel•lícula o el fons d'un videojoc. Hi ha joves ara que mai no han pagat per la música, i per què han de començar a pagar ara una cosa que l'han tingut de franc tota la vida? El negoci de la música acabarà sent absort per un altre i no passarà res, perquè a la gent li agrada escoltar música, però ho fa de manera diferent: es consumeix d'una manera més àmplia, però molt més superficial. Quan et compres un disc, l'escoltes en profunditat, o això feia jo de jove, i escoltes cada ritme, cada harmonia, perquè te l'escoltes 100 cops. Ara escoltes una cançó o un altra de les 10.000 que tens a l'ordinador, reduint la concentració. S'escolta més música, però d'una manera més superficial.
I entre tots aquests canvis, Travis també ha canviat molt i en poc de temps, o això és el que sembla des de fora. Ode to J. Smith sembla un pas endavant, o una tornada als orígens. Han estat aquests canvis per influència del vostre productor Emery Dobins, per experimentació, evolució...?
Neil: Crec que va ser tan simple com entrar a un estudi i passar-s'ho bé enregistrant de manera senzilla, sense pretendre utilitzar tots i cadascun dels artilugis informàtics. A veure, el Pro Tools i això està molt bé, però per a capturar la interpretació no cal tant. Fins i tot hem emprat materials més tradicionals, com ara cintes magnetofòniques de 24 pistes. Tot el que s'escolta al disc és cadascú de nosaltres, amb les pistes mesclades i sobreposades: cada instrument, cada part, té el seu lloc. No hi ha afegits ni farcits. Es tracta d'un so més orgànic. I Emery va saber molt bé captar aquesta essència. El més important va ser que ens ho vam passar molt bé enregistrant el disc com mai, en comptes de passar-nos anys
I com van els concerts d'aquesta gira? Perquè les noves cançons, que són més rockeres que els vostres temes anteriors, més aviats pausats i melancòlics.
Dougie: La gent sempre es sorprèn als concerts perquè tot sona molt més rock que als discos. Les noves cançons sonen més com nosaltres sonem en directe. Encaixen al repertori a la perfecció perquè al directe tot en general sona més grandiloqüent.
Veurem mai un disc en directe de Travis?
Neil: Estaria bé. Però el problema de fer un disc en directe és trobar la sala amb l'acústica adient, on tot soni fantàstic, però en directe costa molt tractar amb tots els temes de so. Però si es troba un bon lloc per tocar amb un bon públic, si que es podria fer un bon disc, però ja veurem.
Dougie: També hem de tenir en compte que els discos en directe ja no tenen gaire sentit. Tot acaba a Youtube l'endemà. A veure, fer el disc, i el disseny i tot aniria bé per a fer calers, però tampoc no és així perquè la gent ja no compra discos.
Ode to J. Smith l'heu publicat a Red Telephone Box, la vostra pròpia discogràfica amb la qual vau debutar. A què es deu aquest retorn als orígens després de 12 anys? Us heu cansat de les multinacionals i les grans discogràfiques?
Neil Primrose: Crec que és un cicle natural. Vam estar a una discogràfica durant molt de temps i es va acabar el contracte. En comptes de renovar ens va semblar més lògic ser autosuficients i fer-nos-ho nosaltres sols. Podríem haver renovat per un parell més de discos, però ens estimàvem més controlar-ho nosaltres mateixos. I tal i com està la indústria de la música ara mateix no és fàcil, però si et permet tenir un major control i fer les coses d'una manera més ràpida. El negoci de la música fluctua molt darrerament i era un pas que havíem de fer a nivell empresarial.
Darrerament hi ha hagut molts canvis a la indústria discogràfica i fins i tot darrerament hi ha grups que han decidit no treure singles per lo car que arriba a sortir. Ara bé, crec que el primer llançament d'Ode to J. Smith va ser precisament un EP per a prendre el pols dels fans.
Dougie: "Canvis" és una manera de veure-ho. Que es "mor" és un altra (rialles). La indústria de la música es troba en una situació molt precària i crec que està en procés de ser absorbida per altres negocis, com ara la televisió, el cinema, Internet o els videojocs. Quan era un nen, ja fa molt de temps, i vaig començar a comprar discos quan tenia 10 anys, fa 26 anys, comprar música era el més important, és a dir, el fet de comprar els discos. Ara la música ja no importa, és un afegit a una altra cosa, a una pel•lícula o el fons d'un videojoc. Hi ha joves ara que mai no han pagat per la música, i per què han de començar a pagar ara una cosa que l'han tingut de franc tota la vida? El negoci de la música acabarà sent absort per un altre i no passarà res, perquè a la gent li agrada escoltar música, però ho fa de manera diferent: es consumeix d'una manera més àmplia, però molt més superficial. Quan et compres un disc, l'escoltes en profunditat, o això feia jo de jove, i escoltes cada ritme, cada harmonia, perquè te l'escoltes 100 cops. Ara escoltes una cançó o un altra de les 10.000 que tens a l'ordinador, reduint la concentració. S'escolta més música, però d'una manera més superficial.I entre tots aquests canvis, Travis també ha canviat molt i en poc de temps, o això és el que sembla des de fora. Ode to J. Smith sembla un pas endavant, o una tornada als orígens. Han estat aquests canvis per influència del vostre productor Emery Dobins, per experimentació, evolució...?
Neil: Crec que va ser tan simple com entrar a un estudi i passar-s'ho bé enregistrant de manera senzilla, sense pretendre utilitzar tots i cadascun dels artilugis informàtics. A veure, el Pro Tools i això està molt bé, però per a capturar la interpretació no cal tant. Fins i tot hem emprat materials més tradicionals, com ara cintes magnetofòniques de 24 pistes. Tot el que s'escolta al disc és cadascú de nosaltres, amb les pistes mesclades i sobreposades: cada instrument, cada part, té el seu lloc. No hi ha afegits ni farcits. Es tracta d'un so més orgànic. I Emery va saber molt bé captar aquesta essència. El més important va ser que ens ho vam passar molt bé enregistrant el disc com mai, en comptes de passar-nos anys
I com van els concerts d'aquesta gira? Perquè les noves cançons, que són més rockeres que els vostres temes anteriors, més aviats pausats i melancòlics.
Dougie: La gent sempre es sorprèn als concerts perquè tot sona molt més rock que als discos. Les noves cançons sonen més com nosaltres sonem en directe. Encaixen al repertori a la perfecció perquè al directe tot en general sona més grandiloqüent.
Veurem mai un disc en directe de Travis?
Neil: Estaria bé. Però el problema de fer un disc en directe és trobar la sala amb l'acústica adient, on tot soni fantàstic, però en directe costa molt tractar amb tots els temes de so. Però si es troba un bon lloc per tocar amb un bon públic, si que es podria fer un bon disc, però ja veurem.
Dougie: També hem de tenir en compte que els discos en directe ja no tenen gaire sentit. Tot acaba a Youtube l'endemà. A veure, fer el disc, i el disseny i tot aniria bé per a fer calers, però tampoc no és així perquè la gent ja no compra discos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada