Shirley Manson es llança en solitari

Molts han estat els rumors que han envoltat la Shirley Manson arran de l'aturada dels Garbage. Després de la publicació del seu recopilatori, els rumors del primer disc en solitari de la cantant van tornar amb més força que mai. Fins i tot es va arribar a publicar per internet que la discogràfica, Geffen, habia rebutjat una primera maqueta titllant-la de ser "massa fosca".

L'única font fiable fins al moment és la pàgina oficial de Shirley Manson al Facebook, a través de la qual ens hem anat assabentant dels seus moviments. Per tots és coneguda la seva participació a la sèrie de televisió Terminator: The Sarah Chronicles, però no hi havia confirmació de cap projecte musical. De fet, a principis de febrer va explicar que la mort de la seva mare l'havia afectat profundament i que havia deixat de banda la música, de moment.

Ara bé, el passat dia 20 de març la pròpia Shirley va filtrar una maqueta del que ja s'ha confirmat que serà el seu primer disc en solitari. El tema s'anomena In the Snow i l'artista escocesa diu que pertany a una sèrie de maquetes anomenada So Called Noir ("Les que diuen que són fosques"), enregistrada ara farà un any i composada juntament amb en Greg Kurstin, el qual ha treballat amb gran quantitat de grups i artistes (des dels Red Hot Chilli Peppers, fins a Ladyhawke o Rilo Kiley). Potser siguin certs els rumors originals d'aquest projecte?

In the Snow potser si que té un punt fosc però no excessiu, ni molt menys. Un acostament als Garbage més pop on els teclats prenen protagonisme (potser per ser una maqueta, no està clar), amb una Shirley més propera i amb més presència vocal (la síndrome del "solista").

Em fa l'efecte que encara ens falta molt per escoltar tot un llarga durada, però és bon senyal que per fi doni el pas de posar-lo a judici dels seus seguidors. Vosaltres ja sabeu on anar per descarregàr-vos-la.

El segon disc de l'Annie, aquest any sí

L'any 2004, en plena segona onada de l'electroclash, una DJ noruega va ser una de les sensacions de l'any amb un parell de temes prou definitoris del seu estil: pop electrònic capaç de conquerir el públic més mainstream i sonoritats prou atractives com per a convèncer al públic alternatiu més recelós. Chewing Gum, produïda pel Richard X, i Heartbeat, pels Röyksopp, van ser els grans èxits de l'Annie, la nova reina de l'electropop ballable a rabiar i de qualitat a l'hora. Fins i tot va encisar als crítics de Pitchforkmedia. Ressons a Human League (Me Plus One evoca irremediablement al clàssic Keep Feeling Fascination, sense anar més lluny), italo refinat (el tema Anniemal o a Greatest Hist), disco de tota la vida (als 7 minuts de Come Together), l'infalible toc Röyksopp (present a No Easy Love)... amb la melodiosa veu de l'Annie. El seu primer LP, Anniemal, es va convertir no només en un èxit, sinó en un disc imprescindible per als amants de l'electro.

Ara bé, el segell 679 en el qual l'havia publicat era massa petit, i una oferta de la multinacional Universal via el subsegell Island Records garantien un segon disc no tan "minoritari" i el possible èxit de masses. I així vam començar a esperar aquest treball, que cap a finals de 2007 ja se'ns anunciava imminent a l'any 2008. El primer senzill publicat fou I Know UR Girlfriend Hates Me, més pop que electro i inspirat en el Kiss de Prince, obria el camí de l'èxit definitiu de l'Annie. El segon disc ja tenia títol, Don't Stop, i es fa filtrar de seguida a Internet. De fet, a l'Això és pop ja vam parlar de l'Annie quan ens va arribar el primer CD promocional del seu I Know UR Girlfriend Hates Me, mesos abans de la seva publicació al juliol de l'any passat. Es van anar coneixent detalls, com ara que la producció corria a càrrec del Richard X, que l'Alex Kapranos de Franz Ferdinand i els Datarock hi van participar. Però la data inicial de publicació l'abril de 2008 es va començar a endarrerir i endarrerir, fins al punt que l'any acabava i de la publicació de Don't Stop no se'n sabia res. Com és sabut, la indústria de la música en els últims temps està patint força daltabaixos, i les poques (nul·les) garanties que l'oferia Island va ser el detonant per a la marxa de l'Annie d'Universal a finals de novembre. En aquest "any en blanc", l'Annie va tenir ocasió de preparar uns 50 temes nous, a més a més dels que ja estaven decidits per al disc.

I què passa amb Don't Stop? Sembla ser que l'Annie ha decidit publicar-lo pel seu compte si o si aquest 2009. L'abril es barallava com a primera possible data de sortida, però encara no hi ha res confirmat. Abans ens arribarà un single que porta per títol Anthonio. Tindrà encara la mateixa pegada un disc de pop electrònic composat i enregistrat fa dos anys quan les darreres tendències es trepitgen les unes a les altres contínuament?

Escoltar Anniemal @ Spotify

El retorn més espectacular de Doves

El grup de Manchester dels bessons Williams i el Jimi Goodwin Doves és una de les formacions més creatives i camaleòniques que ha deparat Anglaterra en els últims 20 anys. Van començar anomenant-se Sub Sub, un projecte electrònic carn de rave del més pur so Madchester. Ara bé, l'any 95, després que s'incendiés el seu estudi, tots tres van decidir posar punt i final a Sub Sub i començar un nou projecte musical que veuria la llum tres anys després i no seria fins l'any 2000 que treurien el seu primer disc amb el nom de Doves ("Coloms").

En un estil que va del pop de qualitat a l'indie rock de certa ampulositat èpica, els Doves van publicar el seu segon treball, The Last Broadcast, l'any 2002, així com Some Cities l'any 2005. Als directes, però, no obliden els seus origens electrònics i és habitual escoltar alguns dels seus primers hits, com l'incombustible Spaceface.

Aquest 2009 ens depara el retorn del trio de Manchester: Kingdom of Rust sortirà a la venda el proper 6 d'abril al seu segell de tota la vida, Heavenly Records. Un disc que ha estat enregistrat durant tres anys i en el qual ha produït tres temes el mític productor John Leckie.

Per a celebrar el seu retorn, el grup ofereix de franc a la seva web oficial per temps limitat la cançó que obre el disc: Jetstream. Segons s'indica al web, és la seva visió del que seria una cançó per al final de la pel·lícula Blade Runner: sonoritats que evoquen el tema Autobahn de Kraftwerk, baix a l'estil New Order i sintetitzadors analògics al mes pur estil Vangelis, passats pel filtre d'uns Sub Sub del s.XXI. Una veritable delícia.

Avui podràs escoltar-la a l'Això és pop, de 18:30 a 19h a Ona FM.

Escoltar Doves @ Spotify

Avanç del cartell del Sònar 2009

El Festival Internacional de Música Avançada i Art Multimèdia Sònar arriba a la 16a edició el proper mes de juny. Després d'haver anunciat l'actuació dels reformats Orbital (separats des del 2004), aquesta tarda s'ha anunciat l'avanç de la programació de l'edició d'enguany.

Hi destaquen les actuacions de Fever Ray (la meitat dels misteriosos The Knife), els anglesos Late of the Pier o els nord-americans Filestine. Com ens tenen habituats, també hi haurà artista "clàssic" de l'escena electrònica: si en altres ocasions vam pode gaudir de les actuacions de Yazoo, Devo o Marc Almond, aquest Sònar ens portarà la Grace Jones, model i cantant icona dels 80 que ha reprès la seva carrera musical sorprenent tothom amb el disc Hurricane.

Podeu llegir l'avanç complet a la web oficial del festival.

Dust Lane, el nou disc d'en Yann Tiersen

El bretó Yann Tiersen porta gairebé 15 anys demostrant que és un músic i artista no només talentós, sinó també inquiet. Superada l'etiqueta de "el compositor d'Amélie", en Yann Tiersen va reinventar-se amb la seva darrera i llarga darrera gira que va ser recollida al disc On Tour l'any 2006 i l'últim que sabiem d'ell era la banda sonora de la pel·lícula Tabarly l'any passat. Ara bé, en les darreres setmanes, l'anunci d'una gira als EUA, Regne Unit i Portugal ha desvetllat el nou projecte que porta entre mans: Dust Lane.

Dust Lane ('Carrer polsós') és el títol del seu proper treball discogràfic, un disc conceptual del qual ja es comencen a rumorejar alguns detalls: 8 cançons, cap d'elles instrumental (com ens tenia acostumats amb les seves musettes), enllaçades totes elles i amb "la guerra" com a leit-motiv. Pel que sembla, el final a Gaza de la seva darrera gira abans esmentada el va copsar de tal manera que ha necessitat aquest temps per a poder recuperar-se de l'experiència viscuda a una terra maltractada per les injustícies.

El disc té una data de sortida prevista per al setembre i comptarà amb les col·laboracions de Matt Elliott, Syd Matters i Orka.

A més a més, a l'agost està previst que vegi la llum un disc de tribut al grup anglès Coil per al qual ha treballat en Yann a tres cançons juntament amb el Matt Elliot a la discogràfica Ici d'Ailleurs.

[fotografia: crises]