The Ting Tings, Bikini 18/11/2008

Quan jan han passat més d'onze mesos d'aquest 2008, podem dir que The Ting Tings han estat un dels grups amb més força del hype més comercial de l'indie britànic. Que el seu primer senzill, publicat l'any passat, contingués dos de les tres cançons més conegudes del grup és força simptomàtic. That's Not My Name i Great DJ són autèntics trenca-pistes que gràcies a la maquinària d'una multinacional com Sony BMG han catapultat al grup de Manchester a l'èxit més mediàtic.

Aquesta nit, el Jules De Martino i la Katie White han actuat per primer cop a Barcelona a la sala Bikini en un concert que no passarà a la història: 40 minuts i escaig d'un concert que semblava més propi d'un dissabte a la nit al PopBar o d'un showcase de presentació del disc. Ni tan sols la mirada penetrant de la Katie és prou com per a omplir un escenari que se'ls fa gran, per petit que sigui. Al desencís d'una presència escènica pobre s'ha d'afegir el fet que en directe pròpiament dit només sona la bateria i les guitarres... i no totes: per moments l'actuació ratllava el playback (beneït MiniDisc). El segon tema de la nit ja era Great DJ i The Ting Tings posaven potes en l'aire Bikini, però l'estatisme i absència de feeling de la seva interpretació em fan dubtar si podria ser que ja estiguessin farts del seu tema estrella. A continuació arribava la petita joia musical de la nit, Fruit Machine: originalitat, diversió i intensitat, més enllà del que pot transmetre la versió d'estudi de la cançó. Però tot era un miratge. Ni amb una versió pseudoacústica de Traffic Light ni amb la pretensió dels 7 minuts de We Started Nothing el concert aconseguia remuntar o mantenir un cert equilibri. I és que, en directe, el tema que dona nom al disc de debut dels de Salford evidencia la seva feblesa i excessiva simplesa.

I de cop, arriba el ritual dels bisos. Poc més de 30 minuts a l'escenari i el grup ja marxa en acabar Shut Up And Let Me Go, tota una declaració de principis (Tanca la boca i deixa'm anar). Incredulitat absoluta: amb les entrades a 25€, gairebé surt a 1€ per minut de concert. Jules torna a l'escenari, parla en castellà amb el públic, anuncia que es disposa a fer una versió de Sinatra: prem una tecla del sinte i sona Fly Me To The Moon... per a fer una ganyota i treure-la inmediatament. Despreciant a "la Veu"? Aquest gest simbòlic (que encara no he entès) era el preludi a una introducció a base de samples de cançons dels 80 del tema Impacilla Carpisung. Per acabar, That's Not My Name, i al cap una idea: "fieshta".

El hype de vegades té dues cares: la bona, l'èxit de la cançó estrella, el moment "temazo" a la discoteca, sonar cada hora a la radiofòrmula de torn, protagonitzar un anunci de telefonia mòbil... i la dolenta, el fet que quedi palès que el grup està massa verd per a fer un concert mínimament decent, que fora de l'estudi el seu nivell artístic quedi en entredit o deixar amb un pam de nassos al seu públic no tocant ni 60 minuts. En aquest cas, els seguidors de The Ting Tings han estat molt per sobre del grup que hi havia dalt de l'escenari: tant de bo el proper cop això s'anivelli.